La Mare de Deu dels Desamparats

 La fascinació i la humilitat que el valencià sent davant de la magnífica Plaça de la Mare de Déu, només és comparable a eixe moment replet de màgia (i devoció) que el faller la creua en l'Ofrena cada any.

Tinguem en compte que just en este punt va nàixer fa més de dos mil·lennis la ciutat de València, i va ser ací on va tornar a nàixer en la seua refundació. Baix els marmoris sòls que la cobrixen s'amaga una història repleta de passió, intrigues polítiques, guerres, i fascinació per aquella illa que es trobava entre les en altre temps dos vessants del Túria. No debades, se la crida des de llavors La Perla del Túria.

I és precisament allí, després de la magnífica catedral de València, on Jaume I va celebrar la primera missa cristiana després de la Reconquesta, en el cor de la nostra ciutat, en la zona de major cota de la mateixa, junt amb la Font del riu Túria i les seues séquies, just on es trobava l'antic fòrum romà, on s'erigix la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, santuari de la nostra patrona, que ostenta la dignitat basilical des que així ho proclamara Pio XII el 21 d'abril de 1948, encara que ostenta la seua categoria basilical des de 1872.

Va ser realitzada entre 1652 i 1666 per Diego Martínez Ponce d'Urrana a partir dels dissenys realitzats pels més importants artífexs del moment, aprovats i molt possiblement orientats per Juan Gómez de Mora, Mestre Major del Rei Felip IV en agraïment a la intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats en les victòries d'Ondarrabia i Tortosa, la seua intercessió durant la pesta de 1647 i la curació del Virrei Comte d'Orpesa.

La composició de la primera edificació s'enquadra en un llenguatge tardorrenacentista, caracteritzat per la sobrietat classicista, simètrica i equilibrada. No obstant això el seu interior es caracteritza pel dinamisme barroc de l'espai el·líptic, rematat en cúpula. I és precisament en plena esplendor del barroc quan es construïx el Cambril de la Mare de Déu com a capella-santuari, vinculada directament a l'espai central-el·líptic, a través de la seua interconnexió espacial total, un cas únic en la història de l'arquitectura.

La llegenda de la Geperudeta és igualment fascinant. Segons diversos autors data de 1414 i la seua autoria està en envoltada en la llegenda de la construcció angèlica. En un principi la seua configuració era jacent, disposada damunt els fèretres dels ajusticiats, i disposava d'un xicotet coixí que feia avançar el cap. Al disposar-la dreçada se la veu amb la seua característica inclinació de cap, d'ací que els valencians ens referim a ella amb l'afectuós apel·latiu de Geperudeta.

El 24 de febrer de 1409 el pare Jofré es dirigia a la catedral a pronunciar un sermó durant la quaresma, quan va presenciar el linxament d'un malalt mental en un carrer de València pròxim a Santa Caterina. Este fet li va portar a prendre la decisió de fundar un hospici per a malalts mentals. La germandat es va constituir davall l'advocació de nostra Dóna Sacta dels Folls Innocets e Desamparats.

A causa de la Pesta Negra que va assolar València l'hospici es va ampliar per a arreplegar als xiquets desemparats i dos anys després van nomenar patrona de la germandat a la Mare de Déu com a Mare dels Desamparados.

L'any 1414 (com hem dit anteriorment) naix la llegenda. Tres jóvens, vestits de pelegrins, van arribar a la confraria i li van dir al germà confrare que en tres dies els podien fer la imatge de la Mare de Déu si els donaven un lloc on fer-ho i menjar. Els van portar al lloc conegut com L'ermita.

Passats quatre dies i no sentint-se cap soroll, van forçar la porta i van trobar la imatge de la Mare de Déu. Els misteriosos pelegrins havien desaparegut.

El 21 d'abril de 1885, el papa Lleó XIII va concedir una Butla pontifícia per a la que nomenava patrona de València a la Mare de Deu dels Desamparats.

En 1810, el General Caro, en agraïment per haver permés a l'exercite valencià eixir victoriós el el primer assalt napoleònic durant la Guerra de la Independència, li va entregar el faixí de Generalísima dels nostres Exèrcits i el bastó de comandament i es va disposar que quan isquera la imatge el dia de la seua festa, se li rendiren els honors militars d'ordenança.

En 1854 se li va atorgar el titul d'alcaldessa Perpètua de la ciutat de València.

El 15 d'octubre de 1921 el papa Benet XV va concedir el privilegi de Coronació Canònica i el 12 de maig de 1923 va tindre lloc la cerimònia de la coronació en el Pont del Reial, acte a què van acudir el rei Alfons XIII i la seua esposa Victòria Eugenia i el nunci del papa, l'arquebisbe de Burgos i milers de valencians.

La pàtria valenciana
s´empara baix ton mant
¡Oh, Verge Sobirana
de terres de Llevant!.

La terra llevantina reviu en ta Capella
en fer-vos homenatge de pur i ver amor.
Puix sou la nostra Reina i vostra Imatge bella
pareix que está envoltada de màgic resplendor.


La rosa perfumada, la mística assutzena,
Lo seu verger formaren als peus de ton altar.
I fervorós en elles, lo valencià t´ofrena
La devoció més santa que es puga professar.


En terres valencianes
La fe per Vós no mor
I vostra Imatge Santa
Portem sempre en lo cor.


Salve, Reina del cel i la terra;
Salve, Verge dels Desemparats;
Salve, sempre adorada Patrona;
Salve, Mare del bons valencians.