Ens trobem en ple segle XV. Tots els regnes de la península ibèrica són una almagama d'obscurantisme, fanatisme i degradació regits per monarques l'únic objectiu de la qual consistix a augmentar les seues arques a qualsevol costa, per mitjà de l'ampliació dels mateixos, la pirateria o l'encrudecimient dels impostos. Només el Regne de València s'alça com a bastió de cultura, noblesa i creixement econòmic. Els majors escriptors de l'època eren valencians o escrivien en valencià. I és que en pèl segle XV, ser valencià era sinònim de culte i refinat. És el que es coneix com el Segle d'Or Valencià.
València, fins a la mort de Martí l'Humà, ha disfrutat d'entitat pròpia, i és administrada per autoritats públiques, jutges i tribunals, anteposant-se estos al dret de senyors i nobles. No obstant això, els nobles aragonesos i catalans es veuen amb possibilitats d'ampliar els seus dominis revocant els drets aconseguits pel poble valencià des de Jaume I. El Compromís de Casp en 1412 aconseguix frenar eixes ambicions. De tire, hi ha un creixement de la classe burgesa gràcies a Fernado I d'Aragó i Alfons el Magnànim, amb la qual cosa els conflictes que hi ha a Catalunya, fa que la burgesia fuja en gran part al Regne de València.
El primer llibre imprés a Espanya es va realitzar a València i en valencià, la qual cosa denota un gran imposo sobre les obres escrites. Esta obra es titula "Obres o trobes en lahors de la Verjurada María" impres l'any 1474.
D'esta època són escriptors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanc, Jaume Roig, etc. És en este moment quan els mestres en el noble art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte entre 1441 i 1460, inspirant-se en les Torres o Arc de Triomf del Castell Nou de Nàpols, dissenyen i construïxen les Torres Quart, un parell de torres bessones d'estil gòtic tardà militar, que van ser porta d'accés en la muralla que rodejava la ciutat de València.
Però per a fer-nos una idea del maremàgnum que es coïa a València durant esta època, recapitulem un poc per a poder fer-nos una idea del context en què es movia la societat, la política i els esdeveniments històrics d'esta època.
Durant el segle XV, a València existia un desmesurat afany pels perfums i la majoria de les dones tenien en el tocador la seua cassoleta d'olors e olis. Els perfums es venien en les farmàcies i, entre altres, s'usaven: perfums de reis, perfums castellans, perfums de rei sotil i perfums blancs.
Recordem que València era una ciutat murallada (d'ací la importància de les Torres de Quart com una de les principals vies d'accés a la mateixa). Junt amb elles, es conserva encara un fragment de muralla com a record de què tancava la ciutat, i actualment hi ha una estàtua de bronze del popular Palleter (del que ja parlarem en un altre capítol), obra de l'escultor Emilio Calandín.
Hem parlat que València era la ciutat de major espenta cultural i econòmica de la península. Perquè ens fem una idea d'açò, en 1483, la ciutat de València va arribar a tindre 75.000 habitants, mentres que, per exemple, Barcelona tenia 30.000. Hi havia molt poques capitals europees que superaren a València, no sols en nombre d'habitants, sinó en magnificència i vitalitat.
En el segle XV, a València, el poble pla estava compost per tres classes de ciutadans: majors, mitjans i menuts. Els majors eren aquells “ciutadans honrats” que ocupaven càrrecs municipals i que, junt amb els mitjans, eren els protagonistes de la vida productiva de la ciutat: comerciants, mercaders, mestres d'oficis, etc. Els menuts eren els menestrals i hortolans, dels que depenia l'abastiment de la ciutat. La ciutat no podia separar-se de l'horta, ja que gran part dels diners que afluïa a la ciutat durant aquell segle, provenia de les exportacions de productes agraris a molts punts del Mediterrani.
València va aconseguir escapar de la crisi general del segle XV i, a pesar de la paralització del comerç d'Orient, les exportacions d'arròs, fruites, sucre i safrà, es van realitzar regularment no sols amb ports mediterranis sinó, inclús, amb ciutats alemanyes.
Fins a tal punt era important l'economia de València, que la ciutat va fer préstecs al Rei Alfons el Magnànim per a finançar la seua política mediterrània. Li va arribar a atorgar préstecs particulars la mateixa Catedral, la bona situació econòmica de la qual li va permetre prolongar el temple, afegint un tram per a unir el cos principal amb el Micalet i la Sala Capitular. Tal va ser el deute adquirit pel monarca a la Seu de València, que en recompensa va atorgar el famosíssim Sant Calze, que encara hui es pot admirar en una dependència aclimatada especialment per a la dita relíquia.
El comerç de llibres a València era ja florent abans de la invenció de la Impremta. Existien corredors i venedors de llibres. Alguns llibres es consideraven tan valuosos que una disposició d'Alfons el Magnànim, de 1426, va prohibir terminantment que es tragueren de la ciutat. Les persones que estigueren de pas, només podien emportar-se el mateix nombre de llibres que hagueren entrat i els estudiants, ambaixadors i qualsevol persona que, per la seua professió, necessitara ells, haurien de portar al seu retorn els llibres que s'hagueren portat o, en tot cas, altres semblants o millors.
I és precisament en el segle XV quan Luis Dalmau, pintor valencià que va ser el primer representant de l'Escola pictòrica hispanoflamenca, va introduir a Espanya la tècnica de l'oli.
La Porta de Quart va començar a construir-se el 22 de juny de 1444. El 22 d'agost de 1442, es va fer públic un pregó pels carrers de València dient que, en tant s'efectuaren les obres de construcció del “Portal de Quart”, ningú podia entrar calç en la ciutat, com no fóra amb destinació a estes obres. El 29 d'abril de 1444, es va començar a traçar el Portal i, per a festejar-ho, es va obsequiar amb pa, vi i cireres a “mestre Baldomar” i als altres treballadors. Es va festejar, posteriorment, amb un menjar extraordinàri –que segons el Manual de Consells va consistir en pa, sis esquenes de moltó al forn, fruita i vi blanc i negre- el dia que van començar a “paredar les pedres”.
El mestre d'obra va ser Pere Bofil, i estan inspirades en el Castel Nuovo de Nàpols i van ser fetes per encàrrec del Rei Alfons el Magnànim. El seu estil és gòtic tardà militar.
Sobre la seua desgastada faç baix els almenars, estan les marques de la Guerra de la Independència contra l'invasor francés (que tant de dany irreparable va causar), la Guerra de Successió, les Cantonals i la Guerra Civil Espanyola. De fet, encara es pot observar en el seu rostre les empremtes dels impactes per les canonades de la Guerra de la Independència en els seus grossos murs.
Des de 1626 fins ben entrat el segle XVIII va ser seu de la Cárcel de Dones i fins a 1874 va ser anomenada les Torres de Calç, perquè era amb este material amb què s'emblanquinaven les cases de València.
Pel Portal de Quart van fer la seua entrada a València multitud de personatges destacats, entre ells Carles I d'Espanya i V d'Alemanya quan el 3 de maig de 1528 va arribar per a jurar els antics Furs i Privilegis.
És considerat Monument Nacional des de 1931 i Patrimoni Històric Espanyol des de 1985, i és, junt amb les Torres de Serrans, un de les grans icones de València.
El seu nom se deu al fet que estaven situades sobre el camí que conduïx al centre de la ciutat, des de la Plaça de la Mare de Déu on està la catedral de València, fins al poble de Quart de Poblet.
Però per a fer-nos una idea del maremàgnum que es coïa a València durant esta època, recapitulem un poc per a poder fer-nos una idea del context en què es movia la societat, la política i els esdeveniments històrics d'esta època.
Durant el segle XV, a València existia un desmesurat afany pels perfums i la majoria de les dones tenien en el tocador la seua cassoleta d'olors e olis. Els perfums es venien en les farmàcies i, entre altres, s'usaven: perfums de reis, perfums castellans, perfums de rei sotil i perfums blancs.
Recordem que València era una ciutat murallada (d'ací la importància de les Torres de Quart com una de les principals vies d'accés a la mateixa). Junt amb elles, es conserva encara un fragment de muralla com a record de què tancava la ciutat, i actualment hi ha una estàtua de bronze del popular Palleter (del que ja parlarem en un altre capítol), obra de l'escultor Emilio Calandín.
Hem parlat que València era la ciutat de major espenta cultural i econòmica de la península. Perquè ens fem una idea d'açò, en 1483, la ciutat de València va arribar a tindre 75.000 habitants, mentres que, per exemple, Barcelona tenia 30.000. Hi havia molt poques capitals europees que superaren a València, no sols en nombre d'habitants, sinó en magnificència i vitalitat.
En el segle XV, a València, el poble pla estava compost per tres classes de ciutadans: majors, mitjans i menuts. Els majors eren aquells “ciutadans honrats” que ocupaven càrrecs municipals i que, junt amb els mitjans, eren els protagonistes de la vida productiva de la ciutat: comerciants, mercaders, mestres d'oficis, etc. Els menuts eren els menestrals i hortolans, dels que depenia l'abastiment de la ciutat. La ciutat no podia separar-se de l'horta, ja que gran part dels diners que afluïa a la ciutat durant aquell segle, provenia de les exportacions de productes agraris a molts punts del Mediterrani.
València va aconseguir escapar de la crisi general del segle XV i, a pesar de la paralització del comerç d'Orient, les exportacions d'arròs, fruites, sucre i safrà, es van realitzar regularment no sols amb ports mediterranis sinó, inclús, amb ciutats alemanyes.
Fins a tal punt era important l'economia de València, que la ciutat va fer préstecs al Rei Alfons el Magnànim per a finançar la seua política mediterrània. Li va arribar a atorgar préstecs particulars la mateixa Catedral, la bona situació econòmica de la qual li va permetre prolongar el temple, afegint un tram per a unir el cos principal amb el Micalet i la Sala Capitular. Tal va ser el deute adquirit pel monarca a la Seu de València, que en recompensa va atorgar el famosíssim Sant Calze, que encara hui es pot admirar en una dependència aclimatada especialment per a la dita relíquia.
El comerç de llibres a València era ja florent abans de la invenció de la Impremta. Existien corredors i venedors de llibres. Alguns llibres es consideraven tan valuosos que una disposició d'Alfons el Magnànim, de 1426, va prohibir terminantment que es tragueren de la ciutat. Les persones que estigueren de pas, només podien emportar-se el mateix nombre de llibres que hagueren entrat i els estudiants, ambaixadors i qualsevol persona que, per la seua professió, necessitara ells, haurien de portar al seu retorn els llibres que s'hagueren portat o, en tot cas, altres semblants o millors.
I és precisament en el segle XV quan Luis Dalmau, pintor valencià que va ser el primer representant de l'Escola pictòrica hispanoflamenca, va introduir a Espanya la tècnica de l'oli.
El mestre d'obra va ser Pere Bofil, i estan inspirades en el Castel Nuovo de Nàpols i van ser fetes per encàrrec del Rei Alfons el Magnànim. El seu estil és gòtic tardà militar.
Sobre la seua desgastada faç baix els almenars, estan les marques de la Guerra de la Independència contra l'invasor francés (que tant de dany irreparable va causar), la Guerra de Successió, les Cantonals i la Guerra Civil Espanyola. De fet, encara es pot observar en el seu rostre les empremtes dels impactes per les canonades de la Guerra de la Independència en els seus grossos murs.
Des de 1626 fins ben entrat el segle XVIII va ser seu de la Cárcel de Dones i fins a 1874 va ser anomenada les Torres de Calç, perquè era amb este material amb què s'emblanquinaven les cases de València.
Pel Portal de Quart van fer la seua entrada a València multitud de personatges destacats, entre ells Carles I d'Espanya i V d'Alemanya quan el 3 de maig de 1528 va arribar per a jurar els antics Furs i Privilegis.
És considerat Monument Nacional des de 1931 i Patrimoni Històric Espanyol des de 1985, i és, junt amb les Torres de Serrans, un de les grans icones de València.
El seu nom se deu al fet que estaven situades sobre el camí que conduïx al centre de la ciutat, des de la Plaça de la Mare de Déu on està la catedral de València, fins al poble de Quart de Poblet.
Entradas
