La Plaça Redona de València és una plaça circular que cada setmana es convertix en mercat improvisat on es poden trobar les coses més insospitades, sent un lloc d'obligada visita per a turistes i viatgers. Robes barates o animals domèstics, objectes per al record, cromos o estampetes de tots els sants imaginables, animen sense parar els matins dominicals. També hi hi ha un parell de parades on es pot trobar randa i blonda típics. I després, després del tragí, queden a un pas un bon repertori de Tavernes i bars de tapes on descansar i delectar el paladar, o, si la fam prem de veritat, engolir-se un bon plat de paella, acompanyat d'una popular ensalada valenciana.
Va ser construïda per Salvador Escrig en 1840 sobre un espai urbà vinculat des d'antic al xicotet comerç, i en particular a la venda de peix i carn. No en va, uns dels carrers per les quals s'accedix a ella encara s'anomena de la pescateria.
És una plaça interior, de planta circular amb tres pisos de vivendes d'aspecte molt homogeni, al que contribuïx la barana correguda dels balcons. Des del seu origen, els baixos de les vivendes i els parades de l'anell interior han acollit xicotets comerços dedicats a la venda d'objectes domèstics i comestibles, encara que hui en dia estan més especialitzats en la venda de roba.
El 12 d'abril del 2002 es va aprovar un impressionant projecte que va costar dos milions i mig d'euros de rehabilitació integral de la Plaça Redona de València, una molt afortunada intervenció que va finalitzar fa poc i que ens permet disfrutar d'este màgic racó tan valencià, totalment allunyat dels sorolls del trànsit i de l'incessant anar i vindre de transeünts amb presses.
És un racó per a disfrutar i submergir-se literalment en el passat.
Julio Cob, tot un poeta que esmicola la seua passió per la nostra ciutat transformant-ho en bellíssimes paraules, diu així: “La Plaça és “Museu” de merceries i “temple” de filats. Els seus punts de vendes són de randes, de brodats, de botons, de roba, de guardapols i davantals i amb un gran assortiment de pitets. Les seues parades, unes obertes a la font central i altres de cara a l'anell de vivendes, formen un corredor al vianant que disfruta amb l'artesania de mobles rústics, de forja i ceràmica, de bronzes i claus antigues o s'entreté en la “Casa de les Botiges” o amb els souvenir valencians. Entre ells destaca el de la nostra “geperudeta”, la Mare de Déu dels Desemparats. Les seues Tavernes de vins, una botiga de ximeneres, una altra de gàbies i fins de pardalets piulant distrauen a l'espectador de la tranquil·la plaça”.
A mi em porta records de la infància, entre els refilets provinents de les ocelleries, el murmuri de l'aigua de la font central, l'intercanvi de cromos en els parades adjacents, els joguets i quincalles, les figuretes de la Mare de Deu dels Desamparats i sobretot per la dolçor de la llengua valenciana en la boca de tots. En aquella època i per desgràcia, era un dels pocs racons de València on se sentia parlar valencià, el valencià de l'horta, el d'ací, el “de tota la vida”.
Entradas
