L'Ajuntament de València ha tingut dos enclavaments en la història de la ciutat. El primer es trobava en el lloc que hui ocupa el jardí adjacent al Palau de la Generalitat, el conegut com a Jardins de l'Audiència.
El Rei Jaume I va concedir cases i el privilegi per a construir la Casa de la Ciutat dins de l'enclavament històric de la València fundacional romana ja en el segle XIII. Així mateix, el Rei Jaume II autoritzaria la seua ampliació, quedant finalitzada en 1342. En 1376 novament s'ampliaria per a construir una Sala per a l'anomenat Consell Secret o Consell dels Jurats, i una altra més per als administradors d'impostos.
Desgraciadament, la nostra primera Casa de la Ciutat va patir un incendi en 1586 que obligaria a la seua total reconstrucció.
No obstant això, entre 1854 i 1860 l'edifici va arribar a amenaçar ruïna, amb el que traslladarien les seues dependències provisionalment al seu enclavament actual i el dit edifici va acabar demolit. La provisionalitat d'este trasllat es va convertir en permanent en la llavors Casa d'Ensenyança en l'ara Plaça de l'Ajuntament.
La Reial Casa d'Ensenyança era una institució creada per l'arquebisbe Andrés Majoral en el segle XVIII, a què se li dedicaria el carrer posterior de l'emicicle, i va ser construïda entre 1758 i 1763 sobre els terrenys de l'extinta Arxiconfraria de la Sang (a la que també se li dedicaria el carrer que hui en dia és la de la dreta de l'emicicle), i la seua funció era la docència per a xiquetes sense recursos.
Posteriorment es li va ser adesionat entre els anys 1904 i 1942 distints edificis limítrofs, patint a més importants modificacions sobre l'edifici principal. Estes modificacions van consistir a més d'ampliar l'edifici primitiu, a dotar-li d'una nova i significativa fatxada que va ser dissenyada pels arquitectes Carlos Carbonell i Francisco Mora Berenguer.
La dita fatxada es compon d'un cos central coronat per la torre del rellotge, i a cada costat i en perfecta simetria, una torre quadrada amb finestres i balcons cap a la fatxada i en l'extrem una torre circular amb cúpula i llanterna. En definitiva, l'edifici està compost per una sèrie d'antics edificis connectats entre si que en molts casos aprofita els distints elements de la Casa d'Ensenyança com a cos central i els annexos com a despatxos. Eixe cos central estava compost per un pati claustral sobre el qual Girava, d'orde toscà en estil neoclàssic format per tres pisos. Huit vans per crugia en els dos primers pisos i el doble de finestres en el tercer. Sobre el corredor que rodejava la cornisa del claustre del primer pis, una barana de ferro formava una galeria volada. La fatxada de 1904 no va fer més que unificar l'edifici resultant i donar-li la grandiositat que hui té.
En el cos central d'esta monumental fatxada trobem un gran balcó de pedra realitzat en 1967 que es recolza en quatre columnes dissenyat per Francisco Mora i acabat per José L. Testor Gómez.
Baix d'este entranyable balcó, que tants "senyor pirotècnic pot començar la mascletá" ha escoltat, trobem una gran porta allindada que permet l'accés a l'edifici davant d'eixa espectacular escala que porta al primer pis, on una porta de fusta amb arc de mig punt dóna accés al balcó. En les eixutes que forma el dit arc trobem dos mitjà relleus en marbre que representen a la "Administració" i a la "Justícia" obres de Marià Benlliure. En el centre, sobre la cornisa, un grup de bronze amb l'escut municipal sustentat per dos figures femenines nuetes que representen a "Les Arts" i a "Les Lletres", conjunt obra també de Marià Benlliure.
Les torres quadrades que flanquegen este cos central, estan formades per tres cossos. El primer l'ocupa la planta baixa. Una porta allindada permet l'accés a l'interior. El segon cos el forma un balcó a l'altura del primer pis i una finestra amb balcó més xicotet a l'altura del segon pis, este últim formant arc de mig punt. Ambdós balcons els flanquegen dos grans columnes corínties amb fust estriat en la part inferior dels quals trobem relleus d'amorets i cartel·les obra de Ricardo Tarrega. En el tercer cos que sobreïx sobre la cornisa, destaquen dos grans escultures de marbre exemptes que representen les quatre virtuts cardinals "La Justícia" i "La Prudència" obra de Carmelo Vicent i "La Fortalesa" i "La Temprança" obra de Vicente Beltrán. En el centre d'estes figures una finestra amb una columna a cada costat aguaita a la plaça. Corona este cos una balustrada rematada per pinacles en els extrems i en el centre de l'escut de la ciutat una pedra sobre un frontó partit.
Rematant el cos central de l'edifici la torre del rellotge, format per tres pisos, en un d'ells un balcó rematat per un frontó clàssic, el seguix el rellotge i remata un carrilló metàl·lic col·locat en 1930.
Els murs de la fatxada es compon d'un alt sòcol de pedra de marbre i parament encoixinat en la resta de la planta baixa. Tres portes allindades donen pas a oficines municipals. En el primer pis tres pilastres corínties emmarquen tres espais ocupats per tres finestres allindades amb balcó que acaben en la seua part superior en un frontó. Per damunt d'estes, tres finestres allindades senzilles i més xicotetes ocupen el segon pis. Sobre la cornisa una balustrada rematada per xicotets obeliscos en línia amb les pilastres.
Les torres cúbiques dels extrems es componen igual que la resta d'edifici de planta baixa i dos pisos, però ací igual que en les torres quadrades, trobem un tercer pis que sobreïx per damunt de la cornisa. Gran nombre de balcons i finestres circumden tot el perímetre de la torre. Estes es coronen amb cúpula de color rogenc de reflex metàl·lica rematada per una llanternó.
Però la història la trobem en la fatxada del carrer de la Sang. Una de les portes és la portada principal de què fóra Reial Casa d'Ensenyança. Es tracta d'una porta allindada i en la seua part superior l'escut prelacial de l'arquebisbe i la inscripció REIAL CASA D'ENSENYANÇA DE XIQUETES I COL·LEGI D'EDUCANDES. En l'actualitat està tancada per una reixa i té l'aparença d'una gran finestra. Dalt de la porta trobem un segon cos format pur un balcó en la part superior del qual podem trobar la paraula AJUNTAMENT, ja que, com vam comentar, abans de construir-se l'actual fatxada principal, esta porta era la principal i este era el balcó d'autoritats.
L'altra porta que està en ús com a accés a dependències municipals, és ni més ni menys que la portada de la desapareguda església de l'Arxiconfraria de la Sang, única resta material que ens queda d'esta desapareguda església a què farem referència més avant.
Quan entrem en l'edifici, la primera cosa que ens crida l'atenció és eixa gran escala de marbre d'Itàlia d'estil neoclàssic que accedix al pis superior. En obra de 1924, mentres que la imatge situada en el replà de la mateixa i que representa al Sagrat Cor de Jesús és de 1941, obra de Ramón Mateu. L'obra realitzada en marbre es troba col·locada en una fornícula rematada per un frontó triangular.
El Saló de festes, també anomenat de Cristall, va ser inaugurat en 1929 pel rei Alfons XIII. És una espectacular Sala de 22.60 metres de llarg x 10 metres d'ampla que deixa al visitant sense alé, coberta amb una volta de canó amb llunetes. Té il·luminació natural a través de vidrieres de colors i dos grans làmpades de cristall de bohèmia de les anomenades d'aranya. En el sostre tres plafons ovoides amb pintures a l'Oleo de Salvador Tuset, representant al·legories de la terra, el cel i el mar valencià.
En les parets laterals trobem sis arcs, en les eixutes de les quals trobem un total de dotze relleus de marbre de nus femenins i masculins, la quatre del fons obra de Vicente Beltrán, les quatre del mig de Carmelo Vicent i les quatre més pròximes a l'entrada d'Enrique Giner. Al fons de la sala, en un lloc alt, presidix la mateixa l'escut de la ciutat.
L'Hemicicle o saló de plens és una sala de forma semicircular. En la testera a esquena de la presidència un quadro del rei Joan Carles I d'Alex Alemany de 1976 presidix la sala. Sobre les portes que permeten l'accés a la sala i que es troben als costats de la presidència, pintures art decó amb al·legories de València obra de Luis Dubón.
Les columnes i pilastres que decoren esta sala són de granit polit procedent d'Alemanya amb aplicacions ornamentals de bronze, mentres que les portades i la testera són de marbre d'Itàlia.
Els murs de la fatxada es compon d'un alt sòcol de pedra de marbre i parament encoixinat en la resta de la planta baixa. Tres portes allindades donen pas a oficines municipals. En el primer pis tres pilastres corínties emmarquen tres espais ocupats per tres finestres allindades amb balcó que acaben en la seua part superior en un frontó. Per damunt d'estes, tres finestres allindades senzilles i més xicotetes ocupen el segon pis. Sobre la cornisa una balustrada rematada per xicotets obeliscos en línia amb les pilastres.
Les torres cúbiques dels extrems es componen igual que la resta d'edifici de planta baixa i dos pisos, però ací igual que en les torres quadrades, trobem un tercer pis que sobreïx per damunt de la cornisa. Gran nombre de balcons i finestres circumden tot el perímetre de la torre. Estes es coronen amb cúpula de color rogenc de reflex metàl·lica rematada per una llanternó.
Però la història la trobem en la fatxada del carrer de la Sang. Una de les portes és la portada principal de què fóra Reial Casa d'Ensenyança. Es tracta d'una porta allindada i en la seua part superior l'escut prelacial de l'arquebisbe i la inscripció REIAL CASA D'ENSENYANÇA DE XIQUETES I COL·LEGI D'EDUCANDES. En l'actualitat està tancada per una reixa i té l'aparença d'una gran finestra. Dalt de la porta trobem un segon cos format pur un balcó en la part superior del qual podem trobar la paraula AJUNTAMENT, ja que, com vam comentar, abans de construir-se l'actual fatxada principal, esta porta era la principal i este era el balcó d'autoritats.
L'altra porta que està en ús com a accés a dependències municipals, és ni més ni menys que la portada de la desapareguda església de l'Arxiconfraria de la Sang, única resta material que ens queda d'esta desapareguda església a què farem referència més avant.
Quan entrem en l'edifici, la primera cosa que ens crida l'atenció és eixa gran escala de marbre d'Itàlia d'estil neoclàssic que accedix al pis superior. En obra de 1924, mentres que la imatge situada en el replà de la mateixa i que representa al Sagrat Cor de Jesús és de 1941, obra de Ramón Mateu. L'obra realitzada en marbre es troba col·locada en una fornícula rematada per un frontó triangular.
El Saló de festes, també anomenat de Cristall, va ser inaugurat en 1929 pel rei Alfons XIII. És una espectacular Sala de 22.60 metres de llarg x 10 metres d'ampla que deixa al visitant sense alé, coberta amb una volta de canó amb llunetes. Té il·luminació natural a través de vidrieres de colors i dos grans làmpades de cristall de bohèmia de les anomenades d'aranya. En el sostre tres plafons ovoides amb pintures a l'Oleo de Salvador Tuset, representant al·legories de la terra, el cel i el mar valencià.
En les parets laterals trobem sis arcs, en les eixutes de les quals trobem un total de dotze relleus de marbre de nus femenins i masculins, la quatre del fons obra de Vicente Beltrán, les quatre del mig de Carmelo Vicent i les quatre més pròximes a l'entrada d'Enrique Giner. Al fons de la sala, en un lloc alt, presidix la mateixa l'escut de la ciutat.
L'Hemicicle o saló de plens és una sala de forma semicircular. En la testera a esquena de la presidència un quadro del rei Joan Carles I d'Alex Alemany de 1976 presidix la sala. Sobre les portes que permeten l'accés a la sala i que es troben als costats de la presidència, pintures art decó amb al·legories de València obra de Luis Dubón.
Les columnes i pilastres que decoren esta sala són de granit polit procedent d'Alemanya amb aplicacions ornamentals de bronze, mentres que les portades i la testera són de marbre d'Itàlia.
I arribem al Museu Històric Municipal, un museu que hauria de ser visitat per tots els valencians. Va ser inaugurat en 1935 després d'una profunda transformació de què fóra Capella de santa Rosa de Llima (Església de la Casa de l'Ensenyança). I dic que hauria de ser visitat per tots els valencians i a més pels que senten especialment la seua valenciania perquè en les seues quatre sales s'exposen obres capitals de la història de la ciutat i peces especialment emblemàtiques de la història foral.
En una de les sales trobem pintures al fresc obra de Ramón Stolz Viciano qui en 1958 va pintar una sèrie de reis de València per a esta sala, lligats al regemequen foral valencià: Jaume I el Conquistador, Pedro I el Gran, Alfonso I el Franco, Jaume II el Justo, Pere II el Cerimoniós, Juan I el Caçador, Martí I l'Humà i Alfons III el Magnànim. A més d'estos reis dos escenes significatives de la història valenciana: la història de Francesc de Vinatea i la figura eqüestre d'un justícia del segle XV corresponent a la Companyia de Ballesters del Centenar de la Ploma. El sostre és un teginat de recent creació realitzat en fusta seguint la tradició mudèjar, obra de José Sanmartin; els motius heràldics de les mitjacanyes estan inspirades en els blasons dels cavallers de la Conquista. Els mateixos són obra de Francisco Baro. A esta sala se li denomina Sala dels Furs.
La Sala més important d'este Museu Històric Municipal és l'anomenada Sala Foral que correspon quasi integrament amb el que va ser l'església de la casa d'Ensenyança, l'anomenada Capilla de Santa Rosa de Llima.
En les diverses sales trobem com a part del Museu el Pla de València que el Pare Tosca va realitzar en 1704, el Còdex del Llibre del Furs que comprén des de 1329 a 1797 en 124 pàgines, el Va penar de la Conquesta que va ser hissat en la torre d'Ali Bufat en la porta de Bab al-Sakhar, el 28 de setembre de 1238, La Reial Senyera de València de 1545, La clau àrab de la ciutat, l'espasa i l'escut del rei Jaume I i diversos elements com a primeres edicions de grans mestres de la literatura valenciana i diversos incunables.
Entradas
0 comentarios:
Publicar un comentario