El Palau de Cervelló

Hi ha infinitat de monuments desconeguts per a la majoria de valencians i forans de la ciutat de València, bé per falta d'informació o per falta d'interés. Un d'ells és el Palau dels Comtes de Cervelló, situat en l'actual Plaça de Tetuan, enfront del convent de Santo Domingo.

Va ser construït en el segle XVIII pels comtes de Cervelló, que a més eren Senyors d'Orpesa. Hi ha una incomprensible (en l'actualitat) costum en gran part de la península ibèrica de respondre amb modificacions arquitectòniques les modes de cada època. En este cas només la fatxada conserva el seu aspecte original, d'estil neoclàssic, flanquejada per dos torres i amb dos plantes balconades.

Este edifici posseïx una gran importància històrica per a la ciutat, ja que, quan va ser derrocat el Palau Reial en 1810, va passar a convertir-se en la residència oficial dels monarques en les seues visites a València. Per a llavors, el Comte de Cervelló, havia traslladat la seua residència a Madrid i el Palau era de propietat municipal.

Ací va residir el general francés Suchet fins que en 1813 les tropes franceses van ser expulsades de València.

En 1814, va ser rebut en ell Ferran VII, guarnint-se a este efecte amb arcs de triomf, al·legories i retrats del rei. I va ser en este Palau on va firmar el decret que dissolia les Corts i derogava la Constitució de Cadis de 1812.

En 1840 la seua esposa i regent del regne María Cristina va abdicar de la regència a favor del General Esparter i va ser en este Palau on va redactar i va firmar la carta d'abdicació.

Isabel II seria la reina que mes visitaria este Palau i posteriorment l'efímer Rei Amadeu de Savoia, així com els reis Alfons XII i Alfons XIII.

Des que en el 2003 es rehabilitara el Palau de Cervelló, es pot visitar l'Arxiu Històric Municipal de la ciutat, arreplegant importants documents de la història de València. Verb volant Scripta Manent.

Entre els fons que disposa la biblioteca podem trobar el “Llibre dels Furs”, el Llibre del Mustaçaf, el Llibre de “Murs i Valls” o el Llibre del “consolat del Mar” del segle XV. També es troba en exposició la “Taula de Canvis”, homònima de la de Barcelona creada en 1401 i la més antiga d'Espanya.

Sobre la importància històrica d'eixa “Taula de Canvis” cal tindre en compte que en la sitja XV les operacions mercantils tenien un caràcter totalment particular sense intervenció alguna de cap institució municipal, el que ocasionava nombrosos problemes com a fallides dels canvistes, desajustos en el canvi de la moneda, morositat, usura, etc, pel que els magistrats de València van acordar el 15 d'octubre de 1407 sol·licitar al rei d'Aragó Martí I l'Humà, la constitució d'un organisme que posara fi a açò.

La sala on estos tresors es troben exposats, titulada Tresor de la Memòria, ens fa comprendre per què l'Arxiu Històric Municipal és un dels més complets, rics i millor conservats dels arxius municipals d'Europa.

En el pis superior trobarem els salons del palau degudament rehabilitats amb mobiliari d'època ferrandeta i isabelina. Un gran elenc de retrats dels reis de la família Borbó adornen les parets de les sales que giren al voltant d'un pati central. Entre elles Carles IV i María Luisa de Parma de José Vergara i els retrats de Ferran VII, Isabel II i el general Narvaéz de Vicente López entre altres, a més de frescos de R. Orozco i J. Benlliure.

Resulta espectacular la Sala Biblioteca de José Enrique Serrano Morales que va ser donada al municipi de València a la seua mort en 1909, amb la condició que la dita col·lecció no fóra arrancada i que sempre estiguera a disposició i consulta de tots els valencians.

En els anys anteriors a la Guerra Civil, el Palau de Cervelló va ser la seu de la Dreta Regional Valenciana i en 1936 seria seu del Partit Comunista d'Espanya.

Després de la Guerra Civil, el Palau ha arribat a ser Acadèmia d'estudis (Acadèmia Castellano) i inclús pensió (La Basca) que molts valencians recordaran encara.

En 1976 l'edifici va ser declarat Monument Històric Artístic Provincial i és propietat de l'Ajuntament de València.

Molt destacable a més, la sala condicionada en la planta baixa en què ens veiem immersos en una atmosfera artificial que pretén transportar-nos evocadorament a l'època més il·lustre viscuda pel Palau. Guiats entre les ombres per feixos de llum, anem descobrint els moments més importants que entre estos murs van tindre lloc durant el segle XIX.

L'Ajuntament de Valencia

L'Ajuntament de València ha tingut dos enclavaments en la història de la ciutat. El primer es trobava en el lloc que hui ocupa el jardí adjacent al Palau de la Generalitat, el conegut com a Jardins de l'Audiència.

El Rei Jaume I va concedir cases i el privilegi per a construir la Casa de la Ciutat dins de l'enclavament històric de la València fundacional romana ja en el segle XIII. Així mateix, el Rei Jaume II autoritzaria la seua ampliació, quedant finalitzada en 1342. En 1376 novament s'ampliaria per a construir una Sala per a l'anomenat Consell Secret o Consell dels Jurats, i una altra més per als administradors d'impostos.

Desgraciadament, la nostra primera Casa de la Ciutat va patir un incendi en 1586 que obligaria a la seua total reconstrucció.

No obstant això, entre 1854 i 1860 l'edifici va arribar a amenaçar ruïna, amb el que traslladarien les seues dependències provisionalment al seu enclavament actual i el dit edifici va acabar demolit. La provisionalitat d'este trasllat es va convertir en permanent en la llavors Casa d'Ensenyança en l'ara Plaça de l'Ajuntament.

La Reial Casa d'Ensenyança era una institució creada per l'arquebisbe Andrés Majoral en el segle XVIII, a què se li dedicaria el carrer posterior de l'emicicle, i va ser construïda entre 1758 i 1763 sobre els terrenys de l'extinta Arxiconfraria de la Sang (a la que també se li dedicaria el carrer que hui en dia és la de la dreta de l'emicicle), i la seua funció era la docència per a xiquetes sense recursos.

Posteriorment es li va ser adesionat entre els anys 1904 i 1942 distints edificis limítrofs, patint a més importants modificacions sobre l'edifici principal. Estes modificacions van consistir a més d'ampliar l'edifici primitiu, a dotar-li d'una nova i significativa fatxada que va ser dissenyada pels arquitectes Carlos Carbonell i Francisco Mora Berenguer.

La dita fatxada es compon d'un cos central coronat per la torre del rellotge, i a cada costat i en perfecta simetria, una torre quadrada amb finestres i balcons cap a la fatxada i en l'extrem una torre circular amb cúpula i llanterna. En definitiva, l'edifici està compost per una sèrie d'antics edificis connectats entre si que en molts casos aprofita els distints elements de la Casa d'Ensenyança com a cos central i els annexos com a despatxos. Eixe cos central estava compost per un pati claustral sobre el qual Girava, d'orde toscà en estil neoclàssic format per tres pisos. Huit vans per crugia en els dos primers pisos i el doble de finestres en el tercer. Sobre el corredor que rodejava la cornisa del claustre del primer pis, una barana de ferro formava una galeria volada. La fatxada de 1904 no va fer més que unificar l'edifici resultant i donar-li la grandiositat que hui té.

En el cos central d'esta monumental fatxada trobem un gran balcó de pedra realitzat en 1967 que es recolza en quatre columnes dissenyat per Francisco Mora i acabat per José L. Testor Gómez.

Baix d'este entranyable balcó, que tants "senyor pirotècnic pot començar la mascletá" ha escoltat, trobem una gran porta allindada que permet l'accés a l'edifici davant d'eixa espectacular escala que porta al primer pis, on una porta de fusta amb arc de mig punt dóna accés al balcó. En les eixutes que forma el dit arc trobem dos mitjà relleus en marbre que representen a la "Administració" i a la "Justícia" obres de Marià Benlliure. En el centre, sobre la cornisa, un grup de bronze amb l'escut municipal sustentat per dos figures femenines nuetes que representen a "Les Arts" i a "Les Lletres", conjunt obra també de Marià Benlliure.

Les torres quadrades que flanquegen este cos central, estan formades per tres cossos. El primer l'ocupa la planta baixa. Una porta allindada permet l'accés a l'interior. El segon cos el forma un balcó a l'altura del primer pis i una finestra amb balcó més xicotet a l'altura del segon pis, este últim formant arc de mig punt. Ambdós balcons els flanquegen dos grans columnes corínties amb fust estriat en la part inferior dels quals trobem relleus d'amorets i cartel·les obra de Ricardo Tarrega. En el tercer cos que sobreïx sobre la cornisa, destaquen dos grans escultures de marbre exemptes que representen les quatre virtuts cardinals "La Justícia" i "La Prudència" obra de Carmelo Vicent i "La Fortalesa" i "La Temprança" obra de Vicente Beltrán. En el centre d'estes figures una finestra amb una columna a cada costat aguaita a la plaça. Corona este cos una balustrada rematada per pinacles en els extrems i en el centre de l'escut de la ciutat una pedra sobre un frontó partit.

Rematant el cos central de l'edifici la torre del rellotge, format per tres pisos, en un d'ells un balcó rematat per un frontó clàssic, el seguix el rellotge i remata un carrilló metàl·lic col·locat en 1930.
Els murs de la fatxada es compon d'un alt sòcol de pedra de marbre i parament encoixinat en la resta de la planta baixa. Tres portes allindades donen pas a oficines municipals. En el primer pis tres pilastres corínties emmarquen tres espais ocupats per tres finestres allindades amb balcó que acaben en la seua part superior en un frontó. Per damunt d'estes, tres finestres allindades senzilles i més xicotetes ocupen el segon pis. Sobre la cornisa una balustrada rematada per xicotets obeliscos en línia amb les pilastres.
Les torres cúbiques dels extrems es componen igual que la resta d'edifici de planta baixa i dos pisos, però ací igual que en les torres quadrades, trobem un tercer pis que sobreïx per damunt de la cornisa. Gran nombre de balcons i finestres circumden tot el perímetre de la torre. Estes es coronen amb cúpula de color rogenc de reflex metàl·lica rematada per una llanternó.
Però la història la trobem en la fatxada del carrer de la Sang. Una de les portes és la portada principal de què fóra Reial Casa d'Ensenyança. Es tracta d'una porta allindada i en la seua part superior l'escut prelacial de l'arquebisbe i la inscripció REIAL CASA D'ENSENYANÇA DE XIQUETES I COL·LEGI D'EDUCANDES. En l'actualitat està tancada per una reixa i té l'aparença d'una gran finestra. Dalt de la porta trobem un segon cos format pur un balcó en la part superior del qual podem trobar la paraula AJUNTAMENT, ja que, com vam comentar, abans de construir-se l'actual fatxada principal, esta porta era la principal i este era el balcó d'autoritats.
L'altra porta que està en ús com a accés a dependències municipals, és ni més ni menys que la portada de la desapareguda església de l'Arxiconfraria de la Sang, única resta material que ens queda d'esta desapareguda església a què farem referència més avant.
Quan entrem en l'edifici, la primera cosa que ens crida l'atenció és eixa gran escala de marbre d'Itàlia d'estil neoclàssic que accedix al pis superior. En obra de 1924, mentres que la imatge situada en el replà de la mateixa i que representa al Sagrat Cor de Jesús és de 1941, obra de Ramón Mateu. L'obra realitzada en marbre es troba col·locada en una fornícula rematada per un frontó triangular.
El Saló de festes, també anomenat de Cristall, va ser inaugurat en 1929 pel rei Alfons XIII. És una espectacular Sala de 22.60 metres de llarg x 10 metres d'ampla que deixa al visitant sense alé, coberta amb una volta de canó amb llunetes. Té il·luminació natural a través de vidrieres de colors i dos grans làmpades de cristall de bohèmia de les anomenades d'aranya. En el sostre tres plafons ovoides amb pintures a l'Oleo de Salvador Tuset, representant al·legories de la terra, el cel i el mar valencià.
En les parets laterals trobem sis arcs, en les eixutes de les quals trobem un total de dotze relleus de marbre de nus femenins i masculins, la quatre del fons obra de Vicente Beltrán, les quatre del mig de Carmelo Vicent i les quatre més pròximes a l'entrada d'Enrique Giner. Al fons de la sala, en un lloc alt, presidix la mateixa l'escut de la ciutat.
L'Hemicicle o saló de plens és una sala de forma semicircular. En la testera a esquena de la presidència un quadro del rei Joan Carles I d'Alex Alemany de 1976 presidix la sala. Sobre les portes que permeten l'accés a la sala i que es troben als costats de la presidència, pintures art decó amb al·legories de València obra de Luis Dubón.
Les columnes i pilastres que decoren esta sala són de granit polit procedent d'Alemanya amb aplicacions ornamentals de bronze, mentres que les portades i la testera són de marbre d'Itàlia.

I arribem al Museu Històric Municipal, un museu que hauria de ser visitat per tots els valencians. Va ser inaugurat en 1935 després d'una profunda transformació de què fóra Capella de santa Rosa de Llima (Església de la Casa de l'Ensenyança). I dic que hauria de ser visitat per tots els valencians i a més pels que senten especialment la seua valenciania perquè en les seues quatre sales s'exposen obres capitals de la història de la ciutat i peces especialment emblemàtiques de la història foral.

En una de les sales trobem pintures al fresc obra de Ramón Stolz Viciano qui en 1958 va pintar una sèrie de reis de València per a esta sala, lligats al regemequen foral valencià: Jaume I el Conquistador, Pedro I el Gran, Alfonso I el Franco, Jaume II el Justo, Pere II el Cerimoniós, Juan I el Caçador, Martí I l'Humà i Alfons III el Magnànim. A més d'estos reis dos escenes significatives de la història valenciana: la història de Francesc de Vinatea i la figura eqüestre d'un justícia del segle XV corresponent a la Companyia de Ballesters del Centenar de la Ploma. El sostre és un teginat de recent creació realitzat en fusta seguint la tradició mudèjar, obra de José Sanmartin; els motius heràldics de les mitjacanyes estan inspirades en els blasons dels cavallers de la Conquista. Els mateixos són obra de Francisco Baro. A esta sala se li denomina Sala dels Furs.

La Sala més important d'este Museu Històric Municipal és l'anomenada Sala Foral que correspon quasi integrament amb el que va ser l'església de la casa d'Ensenyança, l'anomenada Capilla de Santa Rosa de Llima.

En les diverses sales trobem com a part del Museu el Pla de València que el Pare Tosca va realitzar en 1704, el Còdex del Llibre del Furs que comprén des de 1329 a 1797 en 124 pàgines, el Va penar de la Conquesta que va ser hissat en la torre d'Ali Bufat en la porta de Bab al-Sakhar, el 28 de setembre de 1238, La Reial Senyera de València de 1545, La clau àrab de la ciutat, l'espasa i l'escut del rei Jaume I i diversos elements com a primeres edicions de grans mestres de la literatura valenciana i diversos incunables.

La Senyera

La Bandera de la Comunitat Valenciana és la tradicional "Senyera" composta per quatre barres roges sobre fons groc, coronades sobre franja blava junt amb l'asta.

El Rei Pere IV d'Aragó i II de València va crear un protocol i cerimonial molt especial per a la Reial Senyera, que es ve observant des de llavors, i que el professor i investigador Fermín Juanto Manrique resumix en estos tres punts:

1. Que no faça reverència, ni s'incline davant de ningú.

2. Que la seua eixida no siga mai per la porta, sinó que només siga baixada verticalement des del balcó consistorial.

3. Que la seua custòdia s'encarregue al Mestre Racional, qui l'entregarà al Justícia del Criminal per a les commemoracions ciutadanes i al cap del Centenar de la Ploma per a les eixides per contrafurs o en defensa del Regne.

El mateix Rei també va regular a elecció dels 100 ballesters artesans que, com a membres de la dita institució, custodiaven la Senyera. El 23 de juliol de 1376, Pere IV va afegir a esta tradicional escorta altres 100 hòmens, nobles o plebeus, tal és la importància que sempre va tindre la Senyera.

Pere IV d'Aragó i II de València va concedir, a més, que la moneda a l'ús (florins) s'encunyaren a València a partir de 1369 i que apareguera en el revers la corona reial, i que sempre que s'escriguera el nom de València en els documents diplomàtics anara coronada la lletra "L" (lleial).

La Reial Senyera estava degudament guardada i custodiada, i se'ls rendien Màxims Honors cada vegada que entrava o eixia de la seu del Consell. El protocol respecte a la Reial Senyera sempre se li ha guardat amb absoluta escrupolositat.

Té també per Especial Privilegi del Rei un escut "fel a cayró", és a dir, en forma de rombe i amb els quatre pals gules, tot això era exactament "el timbre del Rei".

L'historiador Vicent Vives Liern dóna compte del "color blau del qual els antics reis d'Aragó, solien portar en les seues banderes". Martí de Viciana testimonia que "en el el dit afegitó del susdit color se sobreposen o entretixquen o es pinten, tres corones reials d'or". Explica el professor i investigador de la Senyera, Fermín Juanto Manrique que "el blau era l'antiquíssim color del senyoriu de Sobrarb, primitiu nucli del regne d'Aragó. Per això les armes de l'antiga Casa Reial d'Aragó portaven sobre el fons blau celesta la famosa Creu d'Iñigo Aresta".

El màxim homenatge rendit a la Senyera es realitza anualment el 9 d'octubre, considerat oficialment com a Dia de la Comunitat Valenciana, i en ell es commemora l'entrada a la ciutat de València del rei Jaume I en 1238. És esta a nivell local una celebració amb llarga tradició des del segle XIV instaurada pel rei Jaume II d'Aragó. El 9 d'octubre de 1338 (primer centenari de la conquista), el Consell de la ciutat va disposar realitzar una processó de commemoració per a demanar a Sant Donís la remissió de la fam canina que en aquells anys assolava el Regne de València per les males collites. Van participar tots els elements de la ciutat, les corporacions d'ofici i el poble, no així el rei Pere el Cerimoniós, que es trobava encara en la ciutat després de jurar els Furs, però va refusar participar al·legant motius de salut. En el seu lloc, es va portar el Pendó de Conquista com a estendard reial per a simbolitzar la presència del rei.

Des de llavors, es va determinar fer la mateixa processó encara que amb menys sutuosidad, tots els 9 d'octubre. Únicament durant un temps van ser suspeses o prohibides després dels decrets de Nova Planta firmats per l'infame Felip V de Borbó. Cosa que no va ocórrer durant la dictadura de Franco, que si bé va llevar el caràcter festiu del dia, no va poder suspendre la processó cívica de la Senyera.

A nivell de tot el territori de la Comunitat Valenciana, es tracta d'una celebració institucional contemporània que té el seu origen l'any 1976, quan el Plenari de parlamentaris es proclama per a esta data el Dia Nacional de la Comunitat València (en aquell moment País Valencià). Per a eixe dia es va convocar a València una manifestació, a pesar d'estar prohibida, baix el lema de "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomía", i en el que van participar prop de mig milió de persones.

És eixe dia, entre els diversos envents i actes, quan es realitza eixa Processó Cívica de la Senyera a què ens referíem, en la que la Reial Senyera inicia el seu recorregut descendint del balcó consistorial fins a la Generalitat on s'interpreta l'Himne de la Comunitat Valenciana. La comitiva partix després a la plaça d'Alfons el Magnànim, on enfront de l'estàtua eqüestre de Jaume I es realitza una ofrena floral. Acabada esta, la comitiva es dirigix a la catedral, on s'interpreta un tadeum poular i de nou cap a l'Ajuntament donant per finalitzat l'acte amb el tir d'una mascletà.

Per a entendre la importància de la nostra Senyera hem de remuntar-nos a la creació de la mateixa, ja que en aquella època no existien banderes com símbols territorials, sinó ensenyes heràldiques de reis, nobles i viles. Així, la bandera de la Ciutat de València reflectiria el seu escut, ja amb la concessió honorífica de Pere el Cerimoniós de la corona. Durant l'època medieval, els súbdits de les vils de patrimoni reial, seguien darrere de la Senyera Reial, és a dir, els quatre pals de gules, símbol del rei; els de senyorius seguien l'ensenya de la creu de Sant Jordi, símbol de l'armada de la noblesa; i els de la Ciutat de València tenien el privilegi i honor de seguir la seua pròpia bandera, probablement l'única privativa que existia llavors, que s'hissava sobre les Torres dels Serrans.

Durant la Guerra Civil, la senyera tricolor es va popularitzar en la propaganda militar del bàndol republicà, i va ser hissada a Eivissa, que va ser presa per republicans valencians durant el Desembarcament de Mallorca. Després del fi del conflicte, en la desfilada de la victòria del bàndol sublevat, a Madrid l'any 1939, s'exibíen ambdós senyeres com a trofeus de guerra, junt amb altres símbols com la ikurriña. Durant la dictadura de Franco, l'ús d'ambdós símbols va ser molt tutelat, de manera que s'utilitzaven de forma molt restringida com a residus folcóricos, i les autoritats franquistes s'asseguraven, per exemple, que no s'utilitzaren durant els preparatius de les Falles de València, amenaçant els membres de la Junta Central Fallera amb un dia de presó per cada "bandera secessionista" que es mostrara en els balcons en els carrers de la ciutat.

Després de diversos intents d'abolició catalanista d'este símbol patri per part de grups polítics nacionalistes catalanistes i altres d'esquerra que responien a una suposada filosofia denominada "nou valencianisme" i que va suposar el majoritari rebuig de la societat valenciana, en el 2006 es va tramitar el nou Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establint com a bandera la Senyera Coronada, Senyera Valenciana o Reial Senyera de València.

És per tant una de les banderes més antigues d'Europa i per tant del món a pesar de ser qüestionada i atacada per molts, i única en el món amb rago Reial. Té el privilegi de no inclinar-se davant de res, ni davant de ningú "només davant de Déu" i se li rendixen honors militars amb 21 salves de canonades, com a qualsevol Rei.

El Llibret de Falla

El Llibret de Falla és un dels tresors literaris col·lectius més apreciats amb els que comptem els valencians i no sols de la ciutat de València sinó també de multitud de pobles i ciutats més o menys pròxims o llunyans al Cap i Casal, en els que també se celebren les festes falleres.

De caràcter satíric burlesc, plens d'ironia, jocs de paraules, frases malintencionades, rimes procaces i temes tal vegada només permesos i tolerats en este context i que són tabú en la vida quotidiana pública, els llibrets compten amb una història que comença a mitjan segle XIX. Esta "relació i explicació del que conté la falla" no sols ens aporta una informació sobre el monument que contemplem sinó que ens fa reanar, exclamar i observar per on van les inquietuds, les preocupacions i les crítiques de la nostra societat en temes que cada dia tractem de forma seriosa en periòdics i tertúlies, en noticiaris i fòrums de debat i que provoquen no poques acalorades discussions. No obstant això les falles, i el llibret com el seu portaveu, convertixen eixa tensió en burla, broma, xanxa, broma, acudit i mofa.

Els llibrets són, en certa manera, notaris de la societat valenciana i donen fe de les nostres inquietuds. El Llibret és testimoni d'una realitat múltiple i canviant, ha substituït una sàtira que va ser concebuda i pensada davall l'abric de l'efímer i creada per a la seua destrucció.

Per uns euros de hui tenim una literatura popular que ha perpetuat l'ús del valencià abrigat en una de les més tradicionals i esteses manifestacions festives dels valencians.

En la revista "El Fallero" de 1925 Navarro Cabanes inicia una reflexió sobre l'origen dels llibrets de falla. Deia així: "Els llibrets de falla tenen com a origen les dècimes i quartetes que es posen en les parets explicant la falla o fent burla dels ninots. És quasi segur que apareixerien els primers en 1808, amb l'explosió de patriotisme contra els francesos per a, més tard, l'any 14 i 20, prendre més força en les lluites entre liberals i servils. Tenim registrats uns 700 llibrets de falla; coneixem el nom de més de 100 autors de llibrets, 21 periòdics fallers i unes 20 obres teatrals, contes, novel·les, dedicats a les falles...".

L'any 1841 va ser un any fonamental per al desenrotllament tant del llibret com de la falla. Tenim notícia de la primera falla que es considera un monument exempt i tenim un primer autor de versos que es col·locaven al peu dels ninos i en les parets, Bernat i Baldoví. Una data per a recordar. Anys més tard el mateix Bernat i Baldoví es va alçar amb el mèrit de ser el primer autor d'un llibret tal com ho coneixem en l'actualitat i no és casual que este important escriptor fóra a més de poeta satíric i sainetista, periodista.

La majoria de llibrets tenen les seccions següents: salutació del president de la comissió; components de la junta directiva; llistat de fallers i falleres, tant majors com infantils; fotos de les falleres majors de la comissió i poesies dedicades a estes; explicacions de les falles gran i infantil, així com els seus esbossos; programa de festejos; llista de recompenses de Junta Central Fallera (Bunyols i distintius) entregades; i actes més destacats durant l'exercici. No obstant això hi ha algunes comissions que tenen per costum afegir articles d'investigació o opinió. Hi ha vegades que estos textos estan relacionats amb el tema del monument que planten, altres vegades fan referència a efemèrides històriques, i altres s'arriba fins a tematitzar el volum complet en funció del lema de la falla. Finalment, cal destacar que hi ha comissions falleres que editen per separat un llibret per a la falla gran i un altre per a la infantil.